Heidegger, que potser va ser l’únic nazi que ha pensat en tota la història, va entendre perfectament això del “ser” en l’època moderna. Ho va entendre bé, però ho va explicar com el cul, perquè si tractes de llegir-te ara L’ésser i el temps et pegues dos tirs abans d’arribar al final de la primera pàgina.
Este home, a banda de portar bigot i ser prou cabró, també s’inventava paraules aleatòries que quedaven to guapes per a semblar més interessant i han fet falta tres generacions de filòsofs per adonar-se’n que en realitat no és que estiguera dient coses supercomplexes, sinó que estava flipadíssim.
Interpretant-lo sense gens de respecte -que és com s’ha d’interpretar als feixistes- l’home venia a dir que els occidentals moderns havíem perdut el “simplement ser”, i l’havíem substituït per “ser alguna cosa”. Ell deia que per a estar complets, a partir d’ara sempre ens faltava alguna cosa; ser lliures, ser bons, ser rics, ser interessants, ser guapos…
No és difícil adonar-se que ahí tenia raó, encara més, eixa tendència ha escalat cap a l’absurd cada vegada més. En l’actualitat no només necessitem ser coses que molen, sinó que ens hem flipat tant per posar-nos atributs que ens definisquen, que ens traguem qualsevol xorrada.
Tu mires les biografies d’Instagram o de X (abans Twitter) i la gent diu ser coses tan estúpides com “creador de contingut”, “cinèfil”, “seriòfil”, “pare”, “políticament incorrecte”, “espanyol”, “catòlic”, “lliurepensador”, “comunista”, “ancap” i altres parides que ni de conya representen una personalitat.
Els neologismes de paraules en anglés, que sempre queden millor que el valencià, tenen molta demanda. Així, a la gent li agrada dir que és “veggie”, “coach”, “yoggie”, “gimbro”, “crypto” o “trader”… Fins i tot és molt apreciat tindre alguna tara mental que et puga definir per damunt de la resta; ara està súper de moda ser TOC, PAS, TDHA, autista, Asperger, dislèxic, neurodivergent o bipolar. No tardarà a reivindicar-se el ser un psicòpata narcisista com a un indicador social.
I si te’n vas a Tinder, que és la Capella Sixtina de la interacció social moderna, et trobes en gent que directament no és res de res. Diuen de si coses tan terrorífiques com que és “amic dels seus amics”, que està “vivint la vida”, “enamorat del bon menjar” o que és “ciutadà del món” i “fan de les bones converses”. Tot el contrari que jo, que soc enemic dels meus amics, estic vivint la mort, odie el bon menjar, soc ciutadà de Mart i deteste les bones converses.
El nostre Maestro Lechal ja ens va advertir que les coses no podien estar “vacias de contenido”, avançant-se a totes aquestes dèries de la postmodernitat líquida i la mancança del sentit.
Ací a Sueca hem tingut un pensador a l’altura de Martin Heidegger: el nostre Maestro Lechal ja ens va advertir que les coses no podien estar “vacias de contenido”, avançant-se a totes aquestes dèries de la postmodernitat líquida i la mancança del sentit. Vet ací que el trellat d’un valencià de poble arriba a la mateixa conclusió que 75 anys de filosofia continental.
Els cinc minuts de fama que deia Warhol que anàvem a tenir tots s’han anat escurçant críticament. Ara t’has de presentar ràpidament i en un segon la resta ha de poder saber qui eres i sobretot, com d’imbècil eres. És una putada que alhora que s’ha acurtat el temps per presentar-se també s’ha acurtat el temps per a pensar, així cada volta necessitem de xorrades més grans per donar la nota.
A mi mai se m’ocorre cap definició enginyosa per a presentar-me, ni tampoc em sent còmode dient-me escriptor, artista, dissenyador, còmic o personatge de la faràndula i el vodevil. Però tampoc importa, no cal ser res, amb ser ja sobra.
